Tendències a Google, tendències al món

Faig la prova. Teclejo la paraula “tendències” a Google i, com era d’esperar, les primeres entrades fan referència a la moda. Però no totes. Les tendències a la xarxa, com al món, són una matèria transversal i de moda. Tothom vol saber què amaga el futur proper, en uns temps on cada dos anys canvia el panorama, en uns temps on sabem que la meitat de productes que seran les estrelles del mercat a l’any 2015, encara no estan inventats. Amb aquest ritme evolutiu, el periodisme de tendències agafa força i valor, més enllà de la moda.

Primera entrada

Tendencias Fashionmag: Moda, Música, Cine, Diseño, Tendencias es una revista mensual que te descubre lo último en ocio, cultura y todas las novedades que rondan el universo de las...

 

No ens enganyem, Tendencias Fashionmag veu de la fotografia i de la modernitat estètica, és la revista de tendències per antonomàsia, intenta avançar-se i preveure el camí que seguirà la moda i la gent. Una revista que vol donar a conèixer de forma regular la direcció que prenen els que viuen en l’avantguarda, per a que la resta sapiguem què es porta i què es portarà. Tendències per no quedar-se enrere. Tendències per estar al dia. Tendències per lluir.

 

Tercera entrada

Tendencias 21: Revista electrónica de ciencia, tecnología, sociedad y cultura.

Res a veure. Una publicació digital que trasllada l’obsessió dels avantguardes de l’estètica per estar al dia, al món de la ciència i tecnologia. Avui, tenir èxit és descobrir el proper invent, la propera forma de emprar la ciència i la tecnologia per oferir un nou producte a la societat. Un invent d’Apple té tant estil o glamour com una nova col·lecció d’un gran dissenyador. Estar al dia en tecnologia és ja imprescindible. Tendències per emprar. Tendències del coneixement. Tendències de l’avui.

Vuitena entrada

Tendencia - Wikipedia, la enciclopedia libre. El concepto de tendencia es absolutamente esencial para el enfoque técnico del análisis de mercados. Todas las herramientas usadas por el analista técnico...

 

Segons la definició extreta de la tot poderosa viquipèdia, el terme “tendència” és un coneixement, un estudi, enfocat a la previsió del comportament del mercat. És una ciència inexacte, que pretén observar i preveure el futur. Però, les revistes de tendències s’encarreguen d’això? Si posseeixen el coneixement per preveure què triomfarà, tant en moda com tecnologies com en altres sectors, ho diran obertament al gran públic abans que a les empreses? Les empreses paguen als autèntics captadors de tendències, les revistes tan sols informen a posteriori, per a que la majoria pugui jugar al joc de ser modern i avançat i estar a la última.   

 

L’espectre és ampli, més ampli si volguéssim aprofundir. LaVanguardia té una secció diària dedicada a les Tendències que seria digna d’analitzar. Però, crec que amb aquest petit mosaic passat per Google de moment n’hi ha prou per dir que al món, i al mercat, productes com les revistes de tendències acaben sent híbrids d’actualitat i falsedat. Aparença d’avantguarda. Mercaderia del segle XXI.

La vida amb vi

Siguem realistes, el vi agrada. I, com tot plaer gaudit per les classes intel·lectuals, el vi ha esdevingut molt més que un producte. I és que els intel·lectuals saben elevar a estat de l’ànima el plaer més mundà. I no seré jo qui els contradigui. El vi agrada, i el seu caràcter especial, i tot el que l’envolta, l’han elevat gairebé a producte artístic, a plaer sublim, si se’n sap, i si està ben escollit. Un plaer per compartir.

El vi té estil, i gaudeix d’una posició privilegiada en els actes socials. El vi agrada i resulta un producte encara pur i ben cuidat, en aquests temps nostres moderns, on la quantitat val més que la qualitat, i el treball pacient i artesanal ha quedat molt abandonat. El vi té prestigi. El vi té bons amics, es mou en cercles socials elevats i cultes des de sempre. Per tant, l’etiqueta de cultura o art, no té tant a veure amb el vi, sinó amb les persones que el viuen. I les persones som expertes en dotar d’ànima les passions pròpies i treure-li a les dels altres. El vi és cultura, sí, per aquells que quan el fan o el beuen gaudeixen d’un gran plaer. Però no ho és per ell mateix. El vi és un producte, una beguda. Tot el demés és subjectiu.  

La cultura del vi és viva, interessant, respectable... Però no és més que una forma, que han pres els que s’hi dediquen i gaudeixen, d’elevar l’artesania d’un producte exquisit a art. Però, ¿ que no és l’art d’avui també un producte exquisit?, podríem preguntar-nos.

Vi, parlàvem de vi. Carles Pastrana fa vi. Bon vi del Priorat. Els alumnes de Periodisme hem pogut gaudir d’una conferència propera a càrrec d’ell i ens ha explicat coses, moltes coses. Des de aspectes entorn la producció del vi, a els problemes que existeixen per valorar cada vi i de la mitificació del mateix per part d’alguns sectors de la societat. Però, al final, crec que quan passin unes setmanes tan sols recordaré les ganes que vaig tenir en sortir de l’aula d’estar assegut en companyia dels meus, al voltant d’una taula en una zona rural, bevent vi i rient animadament, mentre el sol es pon.

Córrer i Escriure

Haruki Murakami està de moda. I tot i que podría parlar dels seus llibres de més èxit, a escollir entre Tokio Blues (Norwegian Bood), Kafka a la platja o d’altres, com El meu amor Sputnik, no ho faré. Parlaré de la seva obra menor, De què parlo quan parlo de córrer. Un llibre a mig camí entre la biografía, el diari personal, l’assaig i la metaliteratura. Un híbrid que, al meu parer, pot convencer als atletes fanàtics de la literatura, o als autèntics fanàtics del escriptor nipó que es moren per saber més d’ells. Als altres... sort.

Córrer i escriure. Una curiosa però efectiva combinació. Encara que, humilment, hauria jurat que els escriptor es decantaven més per la cigarreta i pel whisky sol. Suposo que Murakami ja en va tenir prou durant els anys que va regentar un local nocturn de jazz. Imagino que en arribar els 30 va decidir modrnitzar-se: va deixar de fumar i es va posar a córrer. Sigui com sigui, ha escrit un llibre a mig camí entre diferents gèneres sobre còrrer. I això m’interessa. Córrer i escriure, vull dir.   

Quan un escriptor escriu sobre ell mateix, ¿què escriu? Una confessió íntima, la visió del món, la visió de l’ofici d’escriptor, les seves manies, costums, hàbits... M’agradaria saber fins a quin punt és literatura o una porta oberta al món d’una personalitat, per allò del morbo, com un tipus de Gran Hermano textualitzat. 

Però, en el cas de Murakami, parla de córrer. Fa metaliteratura en una especia de diari, associan la seva discplina constant com a corredor amb la disciplana necessaria per tirar endavant una novela. L’excercici físic i la concentració, ¿mens sana in corpore sano? Sembla que, més enllà del seu surrealisme pop sensible, Murakami no s’ha pogut estar de parlar sobre ell. Però, com a mínim, ho ha amagat rere l’assaig metaliterari més esportiu dels últims anys. 

Hibridem, que ve el bon temps.

SCENES FROM THE SUBURBS

La música ha canviat, tots ho sabem. Un grup de rock ja no es pot conformar amb composar bones cançons per arribar lluny. La imatge, l’escenografia dels concerts, les edicions especials per a col·leccionistes, les samarretes, els pòsters, els videoclips de youtube i els dvd’s de la gira (plens d’extres) són el que realment pot marcar la diferència. I sinó que s’ho diguin als canadencs d’Arcade Fire: millor àlbum de l’any amb The Suburbs, banda independent amb més èxit del moments i està considerada com la primera gran banda del segle XXI. I tot això amb només 3 àlbums cada dos anys (2004, 2006, 2010). I el més interessant de tot, el director Spike Jonze (que ja va dirigir el videoclip de The Subrubs), ha estat l’encarregat de desenvolupar un mini-film estrenat al passat Festival de Berlin (Berlinale Shorts): “Scenes From The Suburbs”. Un nou híbrid?

A vegades costa de creure que Arcade Fire tingui tant d’èxit. Parlem d’una banda nascuda entorn un matrimoni (Win Butler i Régine Chassagne) i formada per 7 membres, ara 8 als concerts amb la violinista Marika Anthony-Shaw. Això ja sorprèn. Es diu que fan art rock i indie rock (què collons vol dir això?), però quan els escoltem es diria que simplement fan música, música en majúscules. Fresca i actual. Amb missatge, però es tracta d’un missatge que no havíem escoltat encara, no d’aquesta manera. Música del segle XXI? No sé. Però hibriden segur.

Arcade Fire han aconseguit introduir instruments que no són freqüents (o no ho eren) en un grup de rock, com ara violins, violes, violoncels, pianos, mandolines, ukeleles, acordions, xilòfons i fins i tot relíquies medievals com la viola de roda. Així aconsegueixen sons completament nous que funcionen a la perfecció amb les seves complexes i rítmiques lletres.  

Si aquesta banda ja ha demostrat la seva altíssima qualitat musical, reforçada per un dels millors directes del moment, ara ha demostrat una gran intel·ligència al adaptar-se al mercat, que demana més que àlbums, i ofereix al públic uns continguts afegits que mantenen l’essència del grup, aquesta qualitat personalitzada que els diferencia. Gràcies a Spike Jonze, els músics s’han deformat i han fer cine de la música. I és que no és el mateix recopilar els millors moments de la gira, com ja van fer després del segon àlbum amb “Miroir Noir (Neon Bible Archives)”, que crear un autèntic producte cinematogràfic que surt directament de les històries que narra la banda en les seves cançons.

No direm que és una total novetat, l’audiovisual sempre ha begut de la música, però en una època de marxandatge desenfrenat, Arcade Fire pot marcar un nou camí. Un camí de qualitat. I és que Arcade Fire ha elevat la qualitat dels productes afegits que emanen de la seva música, tant com ha elevat la qualitat actual d’allò que en diuen el rock independent. Han aprofitat els marxandatge per seguir creant. De la música al videoclip i del videoclip al curt cinematogràfic? Un nou híbrid entre cine i música? Qui sap.

Un missatge, diferents obres. La hibridació de les formes. Si la qüestió és explicar bones històries, estenem aquestes històries a tots els suports possibles. Un bon negoci. No sempre surt bé, però Arcade Fire mai ha fet res sense sentit i el temps els ha donat la raó. Veurem. 

Oscars i Gèneres

Ja han arribat, ja són aquí. Aquesta matinada Hollywood celebra la seva festa anual i els famosos ja fa dies que estan posant-se guapos. Els Oscars ja són aquí. I tinc unes poques preguntes.

És The King´s Speech un drama? Ho és Black Swan? I què és Inception? Toy Story 3 està nominada a la millor pel·lícula, i no tan sols com a film d’animació, per què?

Els gèneres es deformen, pateixen canvis, i no només quan parlem de projectes experimentals. Que li diguin a Darren Aronofsky (aquest pot ser, a la fi, el seu any) que porta anys lluitant per explicar les coses des d’un òptica diferent, i ara sembla que la indústria més comercial el comença a entendre. I és que la seva particular versió del Llac dels Cignes està meravellant a tot tipus de públics.

I com ha crescut aquest Christopher Nolan amb Inception. Va posar a prova els nostres nervis i la nostra imaginació i, a més a més, ens va donar una bona dosis dramàtica amb una Marion Cotillard encantadorament fosca, enamorada d’un Leonardo DiCaprio que fins i tot pot convèncer. Acció intel·ligent amb tocs de drama?

Teoria: Un gènere literari serveix per a que l’escriptor no es desvií del seu camí. Portem milions d’anys explicant històries, i si s’han creat unes fórmules és perquè ens són inherents. Allunyar-se’n podria resultar perillós. La imaginació serveis per jugar dins d’uns límits, unes fórmules universals que situïn als receptors, que permetin que entenguin allò que veuen, llegeixen o escolten. La alliberació de la creativitat fora dels límits ha portat a molts a una total incomprensió i a pocs a una autèntica genialitat.  

True Grit, The Fighter o Winter’s Bone haurien de ser les preferides, no? No del tot...

Què és The King´s Speech? Una genial mostra d’humor intel·ligent sense perdre el contingut dramàtic. Drama doncs? Comèdia? Les dues?

Què és Black Swan? Drama? Film sobre el ballet? Thriller psicològic? Esquizofrènia? Reflexió filosòfica sobre el patiment de l’artista entregat? Això és un gènere?

Per què, tot i no poder definir-ho, veus el film i entens perfectament el missatge?

No sabem com, però els límits es poden transgredir sense perdre el sentit. I no tan sols això, sinó que es poden canviar. Bé, l’essència potser no canviarà, però sí la forma. Ja no és tan estrany explicar històries on els passos delimitats pels gèneres estan canviats de lloc i cada cop més amagats. I tot i així funciona. Ningú és perd, perquè hibridar no és una aventura, és un fet natural.

La hibridació és aquí, sempre ho ha estat.

Primer híbrid

L’any passat, el festival de Sundance va ser l’esdeveniment escollit per Banksy per estrenar la seva última obra. Aquest cop, però, va superar-se a sí mateix creant un híbrid a l’altura de les seves millors obres d’art urbà: un llargmetratge documental. En principi. I dic en principi, perquè res està lliure d’enginy i d’engany quan parlem de Banksy.

Exit Through the Gift Shop és un film gravat a mode de documental sobre l’art urbà que va despertar moltíssimes expectatives. Molts il·lusos esperaven que, per fi, el genial artista britànic desvelés la seva identitat. D’altres desitjaven que, com a mínim, expliqués què era el que feia i perquè ho feia. Però, ara que la cinta ha passat per les sales de cinema i ja està disponible a la xarxa, podem dir que, un cop més, Banksy va deixar al món en evidència.

No, el film no és un documental. Si bé aporta nombroses gravacions de la forma de treballar dels més grans artistes urbans i les seves declaracions, incloses algunes d’un Banksy sense rostre i amb la veu distorsionada, no és en absolut un retrat d’aquest moviment avantguardista d’expressió artística. És, en sí mateix, una obra més. Sense crèdits, i amb l’única referència a l’autor materialitzada amb la frase “A Banksy film”, Exit Through the Gift Shop és un híbrid exemplar que barreja la forma del cinema documental, amb el missatge de la sàtira i l’estil agressiu i enganyós del propi art urbà. I més enllà d’això, és també un experiment social que posa a prova la innocència de l’espectador.

Si haguéssim de dir, ara, quin és el tema del film, deixaríem de banda termes com documental enginyós o film sobre l’art urbà. Parlem d’un experiment innovador que convida a pensar en l’autèntic valor de l’art en una societat sense criteri. Exit Through the Gift Shop és l’híbrid per excel·lència, que pren la forma del que no és per explicar coses realment interessants a aquells que s’esforcin per esbrinar què hi ha darrera de les seves imatges i paraules. I el millor de tot: és una cinta divertida i entretinguda. 
Benvinguts a híbrids.