SCENES FROM THE SUBURBS

La música ha canviat, tots ho sabem. Un grup de rock ja no es pot conformar amb composar bones cançons per arribar lluny. La imatge, l’escenografia dels concerts, les edicions especials per a col·leccionistes, les samarretes, els pòsters, els videoclips de youtube i els dvd’s de la gira (plens d’extres) són el que realment pot marcar la diferència. I sinó que s’ho diguin als canadencs d’Arcade Fire: millor àlbum de l’any amb The Suburbs, banda independent amb més èxit del moments i està considerada com la primera gran banda del segle XXI. I tot això amb només 3 àlbums cada dos anys (2004, 2006, 2010). I el més interessant de tot, el director Spike Jonze (que ja va dirigir el videoclip de The Subrubs), ha estat l’encarregat de desenvolupar un mini-film estrenat al passat Festival de Berlin (Berlinale Shorts): “Scenes From The Suburbs”. Un nou híbrid?

A vegades costa de creure que Arcade Fire tingui tant d’èxit. Parlem d’una banda nascuda entorn un matrimoni (Win Butler i Régine Chassagne) i formada per 7 membres, ara 8 als concerts amb la violinista Marika Anthony-Shaw. Això ja sorprèn. Es diu que fan art rock i indie rock (què collons vol dir això?), però quan els escoltem es diria que simplement fan música, música en majúscules. Fresca i actual. Amb missatge, però es tracta d’un missatge que no havíem escoltat encara, no d’aquesta manera. Música del segle XXI? No sé. Però hibriden segur.

Arcade Fire han aconseguit introduir instruments que no són freqüents (o no ho eren) en un grup de rock, com ara violins, violes, violoncels, pianos, mandolines, ukeleles, acordions, xilòfons i fins i tot relíquies medievals com la viola de roda. Així aconsegueixen sons completament nous que funcionen a la perfecció amb les seves complexes i rítmiques lletres.  

Si aquesta banda ja ha demostrat la seva altíssima qualitat musical, reforçada per un dels millors directes del moment, ara ha demostrat una gran intel·ligència al adaptar-se al mercat, que demana més que àlbums, i ofereix al públic uns continguts afegits que mantenen l’essència del grup, aquesta qualitat personalitzada que els diferencia. Gràcies a Spike Jonze, els músics s’han deformat i han fer cine de la música. I és que no és el mateix recopilar els millors moments de la gira, com ja van fer després del segon àlbum amb “Miroir Noir (Neon Bible Archives)”, que crear un autèntic producte cinematogràfic que surt directament de les històries que narra la banda en les seves cançons.

No direm que és una total novetat, l’audiovisual sempre ha begut de la música, però en una època de marxandatge desenfrenat, Arcade Fire pot marcar un nou camí. Un camí de qualitat. I és que Arcade Fire ha elevat la qualitat dels productes afegits que emanen de la seva música, tant com ha elevat la qualitat actual d’allò que en diuen el rock independent. Han aprofitat els marxandatge per seguir creant. De la música al videoclip i del videoclip al curt cinematogràfic? Un nou híbrid entre cine i música? Qui sap.

Un missatge, diferents obres. La hibridació de les formes. Si la qüestió és explicar bones històries, estenem aquestes històries a tots els suports possibles. Un bon negoci. No sempre surt bé, però Arcade Fire mai ha fet res sense sentit i el temps els ha donat la raó. Veurem.