La naturalesa de l’esport no és cultural, tot i que la seva evolució l’ha fet associar-se amb valors educatius, econòmics i en molts casos, en especial en el nostre país, amb valors polítics. Com tota activitat humana, l’esport no és aliè a els nostres pensaments i l’activitat física està relacionada amb l’estat mental de qualsevol de nosaltres. Així, l’esport esdevé un híbrid en tota regla que va més enllà de la seva pura forma externa i amaga, rere seu, tota una sèrie de valors.
L’esport, com a pràctica personal, influeix de manera notable en l’educació. Un esperit competitiu incontrolat en el joc corre el risc de entendre’s a altres àrees com la personal i professional. També les ganes de fer les coses bé, la professionalitat, l’esforç i l’esperit de grup. La cultura, més enllà de l’expressió artística, també té a veure amb tots aquest valors que l’esport recull i potencia.
Per altra banda, és indubtable que moltes de les grans entitats esportives defensen un estil pròpia, una ideologia esportiva. En aquesta declaració d’intencions de cada club s’amaga una extensa, associada irremediablement amb una forma de fer les coasas, de jugar, i també associada de forma implícita amb valors polítics i socials.
La hibridació no és ni bona ni dolenta, és i punt. En la barreja i la confusió està el perill. Els humans som humans i nodrim totes les àrees de la nostra vida amb tot el que tenim. Inconscientment la nostra cultura i educació afectarà en la manera en que fem la resta de coses. Però no hem de confondre esport amb ideologia, l’esport és esport encara que no es pugui deslligar dels nostres pensaments.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada