Córrer i Escriure

Haruki Murakami està de moda. I tot i que podría parlar dels seus llibres de més èxit, a escollir entre Tokio Blues (Norwegian Bood), Kafka a la platja o d’altres, com El meu amor Sputnik, no ho faré. Parlaré de la seva obra menor, De què parlo quan parlo de córrer. Un llibre a mig camí entre la biografía, el diari personal, l’assaig i la metaliteratura. Un híbrid que, al meu parer, pot convencer als atletes fanàtics de la literatura, o als autèntics fanàtics del escriptor nipó que es moren per saber més d’ells. Als altres... sort.

Córrer i escriure. Una curiosa però efectiva combinació. Encara que, humilment, hauria jurat que els escriptor es decantaven més per la cigarreta i pel whisky sol. Suposo que Murakami ja en va tenir prou durant els anys que va regentar un local nocturn de jazz. Imagino que en arribar els 30 va decidir modrnitzar-se: va deixar de fumar i es va posar a córrer. Sigui com sigui, ha escrit un llibre a mig camí entre diferents gèneres sobre còrrer. I això m’interessa. Córrer i escriure, vull dir.   

Quan un escriptor escriu sobre ell mateix, ¿què escriu? Una confessió íntima, la visió del món, la visió de l’ofici d’escriptor, les seves manies, costums, hàbits... M’agradaria saber fins a quin punt és literatura o una porta oberta al món d’una personalitat, per allò del morbo, com un tipus de Gran Hermano textualitzat. 

Però, en el cas de Murakami, parla de córrer. Fa metaliteratura en una especia de diari, associan la seva discplina constant com a corredor amb la disciplana necessaria per tirar endavant una novela. L’excercici físic i la concentració, ¿mens sana in corpore sano? Sembla que, més enllà del seu surrealisme pop sensible, Murakami no s’ha pogut estar de parlar sobre ell. Però, com a mínim, ho ha amagat rere l’assaig metaliterari més esportiu dels últims anys. 

Hibridem, que ve el bon temps.