Revolució Plurideològica

Parlem del moviment 15M. Parlem del moviment @acampadabcn, #catalanrevolution, #spanishrevolution, #yeswecamp. Un moviment que no té un nom concret, ni una cara, ni una imatge. Un moviment que, segons com es miri, no té res de concret. I aquesta és la seva gran virtut, al mateix temps que el seu gran risc. Virtut perquè gairebé tots ens podem sentir identificats. Risc, perquè pot ser la causa de la seva mort. Hi ha un camí a seguir, però no encara una direcció. La pregunta és. ¿cal aquesta direcció? ¿És pot avançar evitant els camins que fins ara s’han utilitzat? Sense líder. Sense símbol. Sense partit.

Parlem del moviment 15M. L’expressió d’un sentiment d’indignació generalitzat dins el qual s’aplega una heterogènia i àmplia massa de gent. Són poques les persones que puguin mostrar-se contràries amb el desencant que n’és la causa. Les formes poden qüestionar-se, la falta d’uns continguts específics pot criticar-se, però no l’essència. Tots formem part del moviment, tot i que cap de nosaltres sàpiga molt bé què és el que vol dir ser un indignat, un acampat. Es tracta d’un moviment de reacció, i a partir d’aquesta reacció, d’aquest rebuig, s’intentarà emprendre un camí de recerca. Solucions pel canvi. Per la millora. ¿El resultat d’aquesta recerca? Veurem.

El que està clar és que parlem d’un nou escenari. Un moviment pacífic, que s’estén gracies a les xarxes socials i que permet fer de la heterogeneïtat i el diàleg una virtut, una raó d’unió. Les places de Catalunya, d’Espanya i de més enllà són un exemple vivent del moment d’indignació que estem vivint, i dins d’elles és respira un ambient que costa de trobar, un ambient de revolució plurideològica. I, no és que en tingui molta idea, però poder l’única forma amb la qual aquest moviment pot evolucionar cap a un projecte més definit és la hibridació. Acabar amb la creença que qualsevol moviment necessita d’unes directrius unideològiques, i apostar per la creació d’una plataforma que unifiqui els diferents en busca d’uns objectius comuns. En un moment on els polítics es deuen al partit abans que al país, on sembla que ser vermell o blau és més important que tirar endavant i ajudar els ciutadans,  poder la hibridació ideològica ajudi a tornar a posar per davant el futur que les idees fixes.  

Més enllà de l'esport

La naturalesa de l’esport no és cultural, tot i que la seva evolució l’ha fet associar-se amb valors educatius, econòmics i en molts casos, en especial en el nostre país, amb valors polítics. Com tota activitat humana, l’esport no és aliè a els nostres pensaments i l’activitat física està relacionada amb l’estat mental de qualsevol de nosaltres. Així, l’esport esdevé un híbrid en tota regla que va més enllà de la seva pura forma externa i amaga, rere seu, tota una sèrie de valors.

L’esport, com a pràctica personal, influeix de manera notable en l’educació. Un esperit competitiu incontrolat en el joc corre el risc de entendre’s a altres àrees com la personal i professional. També les ganes de fer les coses bé, la professionalitat, l’esforç i l’esperit de grup. La cultura, més enllà de l’expressió artística, també té a veure amb tots aquest valors que l’esport recull i potencia.

Per altra banda, és indubtable que moltes de les grans entitats esportives defensen un estil pròpia, una ideologia esportiva. En aquesta declaració d’intencions de cada club s’amaga una extensa, associada irremediablement amb una forma de fer les coasas, de jugar, i també associada de forma implícita amb valors polítics i socials.

La hibridació no és ni bona ni dolenta, és i punt. En la barreja i la confusió està el perill. Els humans som humans i nodrim totes les àrees de la nostra vida amb tot el que tenim. Inconscientment la nostra cultura i educació afectarà en la manera en que fem la resta de coses. Però no hem de confondre esport amb ideologia, l’esport és esport encara que no es pugui deslligar dels nostres pensaments.   

Calor i música

La primavera ja fa temps que és aquí, els amants de la música i la cultura ja hauran gaudit de cites com el SOS 4.8 (tot un èxit enguany) i estaran preparats ja pel Primavera Sound, amb entrades comprades i amb la seguretat de passar-s’ho d’allò més amb un dels més consolidats festivals independents del moment. Però un cop la primavera acabi, que serà abans del que pensem, arribarà l’estiu. Juny portarà unes quantes propostes, com el més que internacional Sónar. I el mes de juliol arribarà ben carregat de més festivals, molta música i molta hibridació.

La música catalana (i espanyola) ha ressorgit i per fer-ho s’ha reinventat, hibridant formes ja conegudes per crear nous productes desconeguts fins el moment i que fa uns anys ningú hagués pensat que recollirien tants èxits. Des del inclassificable pop dels més que consolidats mallorquins Antònia Font, fins als grups emergents com Nueva Vulcano (rock fet a Barcelona i en castellà), El Petit de Cal Eril i Joan Colomo reivindicant la creativitat. També Russian Red i la seva bellesa folk aclaparadora o Vetusta Morla (totes dues propostes arribades de Madrid), passant pels ja una mica veterans i postmoderns Dorian, fins al costumisme folk català de moda dels Manel. Grups d’aquí, que conviuen perfectament en els festivals amb els caps de llista més internacionals.

 

Juliol portarà la música independent hibridada a Arbúcies amb el PopArb, que aquest any es consolida, a Barcelona amb el CruïllaBCN, al Vallés amb EMBASSA’T (un sol dia amb agradables sorpreses) i a Benicàssim, una mica més lluny, amb el ja mític i multitudinari FIB. El que està clar és que els cartells aposten per la barreja, per la música viva i canviant, hibridada.

Rock, Indierock, Pop, Folk, Indiefolk, Electrònica de tots colors... Una barreja equilibrada i exitosa que atrau com un iman als joves desitjosos de tota la força dels concerts concentrada en uns pocs dies.

Però no tan sols la música hibrida, també el propi festival es una barreja d’xperiències. Oci, amics, cultura, festa, música i fins i tot supervivència (i si no que li preguntin als veterans del FIB), es barregen en un mateix escenari.

Tendències a Google, tendències al món

Faig la prova. Teclejo la paraula “tendències” a Google i, com era d’esperar, les primeres entrades fan referència a la moda. Però no totes. Les tendències a la xarxa, com al món, són una matèria transversal i de moda. Tothom vol saber què amaga el futur proper, en uns temps on cada dos anys canvia el panorama, en uns temps on sabem que la meitat de productes que seran les estrelles del mercat a l’any 2015, encara no estan inventats. Amb aquest ritme evolutiu, el periodisme de tendències agafa força i valor, més enllà de la moda.

Primera entrada

Tendencias Fashionmag: Moda, Música, Cine, Diseño, Tendencias es una revista mensual que te descubre lo último en ocio, cultura y todas las novedades que rondan el universo de las...

 

No ens enganyem, Tendencias Fashionmag veu de la fotografia i de la modernitat estètica, és la revista de tendències per antonomàsia, intenta avançar-se i preveure el camí que seguirà la moda i la gent. Una revista que vol donar a conèixer de forma regular la direcció que prenen els que viuen en l’avantguarda, per a que la resta sapiguem què es porta i què es portarà. Tendències per no quedar-se enrere. Tendències per estar al dia. Tendències per lluir.

 

Tercera entrada

Tendencias 21: Revista electrónica de ciencia, tecnología, sociedad y cultura.

Res a veure. Una publicació digital que trasllada l’obsessió dels avantguardes de l’estètica per estar al dia, al món de la ciència i tecnologia. Avui, tenir èxit és descobrir el proper invent, la propera forma de emprar la ciència i la tecnologia per oferir un nou producte a la societat. Un invent d’Apple té tant estil o glamour com una nova col·lecció d’un gran dissenyador. Estar al dia en tecnologia és ja imprescindible. Tendències per emprar. Tendències del coneixement. Tendències de l’avui.

Vuitena entrada

Tendencia - Wikipedia, la enciclopedia libre. El concepto de tendencia es absolutamente esencial para el enfoque técnico del análisis de mercados. Todas las herramientas usadas por el analista técnico...

 

Segons la definició extreta de la tot poderosa viquipèdia, el terme “tendència” és un coneixement, un estudi, enfocat a la previsió del comportament del mercat. És una ciència inexacte, que pretén observar i preveure el futur. Però, les revistes de tendències s’encarreguen d’això? Si posseeixen el coneixement per preveure què triomfarà, tant en moda com tecnologies com en altres sectors, ho diran obertament al gran públic abans que a les empreses? Les empreses paguen als autèntics captadors de tendències, les revistes tan sols informen a posteriori, per a que la majoria pugui jugar al joc de ser modern i avançat i estar a la última.   

 

L’espectre és ampli, més ampli si volguéssim aprofundir. LaVanguardia té una secció diària dedicada a les Tendències que seria digna d’analitzar. Però, crec que amb aquest petit mosaic passat per Google de moment n’hi ha prou per dir que al món, i al mercat, productes com les revistes de tendències acaben sent híbrids d’actualitat i falsedat. Aparença d’avantguarda. Mercaderia del segle XXI.

La vida amb vi

Siguem realistes, el vi agrada. I, com tot plaer gaudit per les classes intel·lectuals, el vi ha esdevingut molt més que un producte. I és que els intel·lectuals saben elevar a estat de l’ànima el plaer més mundà. I no seré jo qui els contradigui. El vi agrada, i el seu caràcter especial, i tot el que l’envolta, l’han elevat gairebé a producte artístic, a plaer sublim, si se’n sap, i si està ben escollit. Un plaer per compartir.

El vi té estil, i gaudeix d’una posició privilegiada en els actes socials. El vi agrada i resulta un producte encara pur i ben cuidat, en aquests temps nostres moderns, on la quantitat val més que la qualitat, i el treball pacient i artesanal ha quedat molt abandonat. El vi té prestigi. El vi té bons amics, es mou en cercles socials elevats i cultes des de sempre. Per tant, l’etiqueta de cultura o art, no té tant a veure amb el vi, sinó amb les persones que el viuen. I les persones som expertes en dotar d’ànima les passions pròpies i treure-li a les dels altres. El vi és cultura, sí, per aquells que quan el fan o el beuen gaudeixen d’un gran plaer. Però no ho és per ell mateix. El vi és un producte, una beguda. Tot el demés és subjectiu.  

La cultura del vi és viva, interessant, respectable... Però no és més que una forma, que han pres els que s’hi dediquen i gaudeixen, d’elevar l’artesania d’un producte exquisit a art. Però, ¿ que no és l’art d’avui també un producte exquisit?, podríem preguntar-nos.

Vi, parlàvem de vi. Carles Pastrana fa vi. Bon vi del Priorat. Els alumnes de Periodisme hem pogut gaudir d’una conferència propera a càrrec d’ell i ens ha explicat coses, moltes coses. Des de aspectes entorn la producció del vi, a els problemes que existeixen per valorar cada vi i de la mitificació del mateix per part d’alguns sectors de la societat. Però, al final, crec que quan passin unes setmanes tan sols recordaré les ganes que vaig tenir en sortir de l’aula d’estar assegut en companyia dels meus, al voltant d’una taula en una zona rural, bevent vi i rient animadament, mentre el sol es pon.

Córrer i Escriure

Haruki Murakami està de moda. I tot i que podría parlar dels seus llibres de més èxit, a escollir entre Tokio Blues (Norwegian Bood), Kafka a la platja o d’altres, com El meu amor Sputnik, no ho faré. Parlaré de la seva obra menor, De què parlo quan parlo de córrer. Un llibre a mig camí entre la biografía, el diari personal, l’assaig i la metaliteratura. Un híbrid que, al meu parer, pot convencer als atletes fanàtics de la literatura, o als autèntics fanàtics del escriptor nipó que es moren per saber més d’ells. Als altres... sort.

Córrer i escriure. Una curiosa però efectiva combinació. Encara que, humilment, hauria jurat que els escriptor es decantaven més per la cigarreta i pel whisky sol. Suposo que Murakami ja en va tenir prou durant els anys que va regentar un local nocturn de jazz. Imagino que en arribar els 30 va decidir modrnitzar-se: va deixar de fumar i es va posar a córrer. Sigui com sigui, ha escrit un llibre a mig camí entre diferents gèneres sobre còrrer. I això m’interessa. Córrer i escriure, vull dir.   

Quan un escriptor escriu sobre ell mateix, ¿què escriu? Una confessió íntima, la visió del món, la visió de l’ofici d’escriptor, les seves manies, costums, hàbits... M’agradaria saber fins a quin punt és literatura o una porta oberta al món d’una personalitat, per allò del morbo, com un tipus de Gran Hermano textualitzat. 

Però, en el cas de Murakami, parla de córrer. Fa metaliteratura en una especia de diari, associan la seva discplina constant com a corredor amb la disciplana necessaria per tirar endavant una novela. L’excercici físic i la concentració, ¿mens sana in corpore sano? Sembla que, més enllà del seu surrealisme pop sensible, Murakami no s’ha pogut estar de parlar sobre ell. Però, com a mínim, ho ha amagat rere l’assaig metaliterari més esportiu dels últims anys. 

Hibridem, que ve el bon temps.

SCENES FROM THE SUBURBS

La música ha canviat, tots ho sabem. Un grup de rock ja no es pot conformar amb composar bones cançons per arribar lluny. La imatge, l’escenografia dels concerts, les edicions especials per a col·leccionistes, les samarretes, els pòsters, els videoclips de youtube i els dvd’s de la gira (plens d’extres) són el que realment pot marcar la diferència. I sinó que s’ho diguin als canadencs d’Arcade Fire: millor àlbum de l’any amb The Suburbs, banda independent amb més èxit del moments i està considerada com la primera gran banda del segle XXI. I tot això amb només 3 àlbums cada dos anys (2004, 2006, 2010). I el més interessant de tot, el director Spike Jonze (que ja va dirigir el videoclip de The Subrubs), ha estat l’encarregat de desenvolupar un mini-film estrenat al passat Festival de Berlin (Berlinale Shorts): “Scenes From The Suburbs”. Un nou híbrid?

A vegades costa de creure que Arcade Fire tingui tant d’èxit. Parlem d’una banda nascuda entorn un matrimoni (Win Butler i Régine Chassagne) i formada per 7 membres, ara 8 als concerts amb la violinista Marika Anthony-Shaw. Això ja sorprèn. Es diu que fan art rock i indie rock (què collons vol dir això?), però quan els escoltem es diria que simplement fan música, música en majúscules. Fresca i actual. Amb missatge, però es tracta d’un missatge que no havíem escoltat encara, no d’aquesta manera. Música del segle XXI? No sé. Però hibriden segur.

Arcade Fire han aconseguit introduir instruments que no són freqüents (o no ho eren) en un grup de rock, com ara violins, violes, violoncels, pianos, mandolines, ukeleles, acordions, xilòfons i fins i tot relíquies medievals com la viola de roda. Així aconsegueixen sons completament nous que funcionen a la perfecció amb les seves complexes i rítmiques lletres.  

Si aquesta banda ja ha demostrat la seva altíssima qualitat musical, reforçada per un dels millors directes del moment, ara ha demostrat una gran intel·ligència al adaptar-se al mercat, que demana més que àlbums, i ofereix al públic uns continguts afegits que mantenen l’essència del grup, aquesta qualitat personalitzada que els diferencia. Gràcies a Spike Jonze, els músics s’han deformat i han fer cine de la música. I és que no és el mateix recopilar els millors moments de la gira, com ja van fer després del segon àlbum amb “Miroir Noir (Neon Bible Archives)”, que crear un autèntic producte cinematogràfic que surt directament de les històries que narra la banda en les seves cançons.

No direm que és una total novetat, l’audiovisual sempre ha begut de la música, però en una època de marxandatge desenfrenat, Arcade Fire pot marcar un nou camí. Un camí de qualitat. I és que Arcade Fire ha elevat la qualitat dels productes afegits que emanen de la seva música, tant com ha elevat la qualitat actual d’allò que en diuen el rock independent. Han aprofitat els marxandatge per seguir creant. De la música al videoclip i del videoclip al curt cinematogràfic? Un nou híbrid entre cine i música? Qui sap.

Un missatge, diferents obres. La hibridació de les formes. Si la qüestió és explicar bones històries, estenem aquestes històries a tots els suports possibles. Un bon negoci. No sempre surt bé, però Arcade Fire mai ha fet res sense sentit i el temps els ha donat la raó. Veurem.