Revolució Plurideològica

Parlem del moviment 15M. Parlem del moviment @acampadabcn, #catalanrevolution, #spanishrevolution, #yeswecamp. Un moviment que no té un nom concret, ni una cara, ni una imatge. Un moviment que, segons com es miri, no té res de concret. I aquesta és la seva gran virtut, al mateix temps que el seu gran risc. Virtut perquè gairebé tots ens podem sentir identificats. Risc, perquè pot ser la causa de la seva mort. Hi ha un camí a seguir, però no encara una direcció. La pregunta és. ¿cal aquesta direcció? ¿És pot avançar evitant els camins que fins ara s’han utilitzat? Sense líder. Sense símbol. Sense partit.

Parlem del moviment 15M. L’expressió d’un sentiment d’indignació generalitzat dins el qual s’aplega una heterogènia i àmplia massa de gent. Són poques les persones que puguin mostrar-se contràries amb el desencant que n’és la causa. Les formes poden qüestionar-se, la falta d’uns continguts específics pot criticar-se, però no l’essència. Tots formem part del moviment, tot i que cap de nosaltres sàpiga molt bé què és el que vol dir ser un indignat, un acampat. Es tracta d’un moviment de reacció, i a partir d’aquesta reacció, d’aquest rebuig, s’intentarà emprendre un camí de recerca. Solucions pel canvi. Per la millora. ¿El resultat d’aquesta recerca? Veurem.

El que està clar és que parlem d’un nou escenari. Un moviment pacífic, que s’estén gracies a les xarxes socials i que permet fer de la heterogeneïtat i el diàleg una virtut, una raó d’unió. Les places de Catalunya, d’Espanya i de més enllà són un exemple vivent del moment d’indignació que estem vivint, i dins d’elles és respira un ambient que costa de trobar, un ambient de revolució plurideològica. I, no és que en tingui molta idea, però poder l’única forma amb la qual aquest moviment pot evolucionar cap a un projecte més definit és la hibridació. Acabar amb la creença que qualsevol moviment necessita d’unes directrius unideològiques, i apostar per la creació d’una plataforma que unifiqui els diferents en busca d’uns objectius comuns. En un moment on els polítics es deuen al partit abans que al país, on sembla que ser vermell o blau és més important que tirar endavant i ajudar els ciutadans,  poder la hibridació ideològica ajudi a tornar a posar per davant el futur que les idees fixes.  

Més enllà de l'esport

La naturalesa de l’esport no és cultural, tot i que la seva evolució l’ha fet associar-se amb valors educatius, econòmics i en molts casos, en especial en el nostre país, amb valors polítics. Com tota activitat humana, l’esport no és aliè a els nostres pensaments i l’activitat física està relacionada amb l’estat mental de qualsevol de nosaltres. Així, l’esport esdevé un híbrid en tota regla que va més enllà de la seva pura forma externa i amaga, rere seu, tota una sèrie de valors.

L’esport, com a pràctica personal, influeix de manera notable en l’educació. Un esperit competitiu incontrolat en el joc corre el risc de entendre’s a altres àrees com la personal i professional. També les ganes de fer les coses bé, la professionalitat, l’esforç i l’esperit de grup. La cultura, més enllà de l’expressió artística, també té a veure amb tots aquest valors que l’esport recull i potencia.

Per altra banda, és indubtable que moltes de les grans entitats esportives defensen un estil pròpia, una ideologia esportiva. En aquesta declaració d’intencions de cada club s’amaga una extensa, associada irremediablement amb una forma de fer les coasas, de jugar, i també associada de forma implícita amb valors polítics i socials.

La hibridació no és ni bona ni dolenta, és i punt. En la barreja i la confusió està el perill. Els humans som humans i nodrim totes les àrees de la nostra vida amb tot el que tenim. Inconscientment la nostra cultura i educació afectarà en la manera en que fem la resta de coses. Però no hem de confondre esport amb ideologia, l’esport és esport encara que no es pugui deslligar dels nostres pensaments.   

Calor i música

La primavera ja fa temps que és aquí, els amants de la música i la cultura ja hauran gaudit de cites com el SOS 4.8 (tot un èxit enguany) i estaran preparats ja pel Primavera Sound, amb entrades comprades i amb la seguretat de passar-s’ho d’allò més amb un dels més consolidats festivals independents del moment. Però un cop la primavera acabi, que serà abans del que pensem, arribarà l’estiu. Juny portarà unes quantes propostes, com el més que internacional Sónar. I el mes de juliol arribarà ben carregat de més festivals, molta música i molta hibridació.

La música catalana (i espanyola) ha ressorgit i per fer-ho s’ha reinventat, hibridant formes ja conegudes per crear nous productes desconeguts fins el moment i que fa uns anys ningú hagués pensat que recollirien tants èxits. Des del inclassificable pop dels més que consolidats mallorquins Antònia Font, fins als grups emergents com Nueva Vulcano (rock fet a Barcelona i en castellà), El Petit de Cal Eril i Joan Colomo reivindicant la creativitat. També Russian Red i la seva bellesa folk aclaparadora o Vetusta Morla (totes dues propostes arribades de Madrid), passant pels ja una mica veterans i postmoderns Dorian, fins al costumisme folk català de moda dels Manel. Grups d’aquí, que conviuen perfectament en els festivals amb els caps de llista més internacionals.

 

Juliol portarà la música independent hibridada a Arbúcies amb el PopArb, que aquest any es consolida, a Barcelona amb el CruïllaBCN, al Vallés amb EMBASSA’T (un sol dia amb agradables sorpreses) i a Benicàssim, una mica més lluny, amb el ja mític i multitudinari FIB. El que està clar és que els cartells aposten per la barreja, per la música viva i canviant, hibridada.

Rock, Indierock, Pop, Folk, Indiefolk, Electrònica de tots colors... Una barreja equilibrada i exitosa que atrau com un iman als joves desitjosos de tota la força dels concerts concentrada en uns pocs dies.

Però no tan sols la música hibrida, també el propi festival es una barreja d’xperiències. Oci, amics, cultura, festa, música i fins i tot supervivència (i si no que li preguntin als veterans del FIB), es barregen en un mateix escenari.