La vida amb vi

Siguem realistes, el vi agrada. I, com tot plaer gaudit per les classes intel·lectuals, el vi ha esdevingut molt més que un producte. I és que els intel·lectuals saben elevar a estat de l’ànima el plaer més mundà. I no seré jo qui els contradigui. El vi agrada, i el seu caràcter especial, i tot el que l’envolta, l’han elevat gairebé a producte artístic, a plaer sublim, si se’n sap, i si està ben escollit. Un plaer per compartir.

El vi té estil, i gaudeix d’una posició privilegiada en els actes socials. El vi agrada i resulta un producte encara pur i ben cuidat, en aquests temps nostres moderns, on la quantitat val més que la qualitat, i el treball pacient i artesanal ha quedat molt abandonat. El vi té prestigi. El vi té bons amics, es mou en cercles socials elevats i cultes des de sempre. Per tant, l’etiqueta de cultura o art, no té tant a veure amb el vi, sinó amb les persones que el viuen. I les persones som expertes en dotar d’ànima les passions pròpies i treure-li a les dels altres. El vi és cultura, sí, per aquells que quan el fan o el beuen gaudeixen d’un gran plaer. Però no ho és per ell mateix. El vi és un producte, una beguda. Tot el demés és subjectiu.  

La cultura del vi és viva, interessant, respectable... Però no és més que una forma, que han pres els que s’hi dediquen i gaudeixen, d’elevar l’artesania d’un producte exquisit a art. Però, ¿ que no és l’art d’avui també un producte exquisit?, podríem preguntar-nos.

Vi, parlàvem de vi. Carles Pastrana fa vi. Bon vi del Priorat. Els alumnes de Periodisme hem pogut gaudir d’una conferència propera a càrrec d’ell i ens ha explicat coses, moltes coses. Des de aspectes entorn la producció del vi, a els problemes que existeixen per valorar cada vi i de la mitificació del mateix per part d’alguns sectors de la societat. Però, al final, crec que quan passin unes setmanes tan sols recordaré les ganes que vaig tenir en sortir de l’aula d’estar assegut en companyia dels meus, al voltant d’una taula en una zona rural, bevent vi i rient animadament, mentre el sol es pon.

Córrer i Escriure

Haruki Murakami està de moda. I tot i que podría parlar dels seus llibres de més èxit, a escollir entre Tokio Blues (Norwegian Bood), Kafka a la platja o d’altres, com El meu amor Sputnik, no ho faré. Parlaré de la seva obra menor, De què parlo quan parlo de córrer. Un llibre a mig camí entre la biografía, el diari personal, l’assaig i la metaliteratura. Un híbrid que, al meu parer, pot convencer als atletes fanàtics de la literatura, o als autèntics fanàtics del escriptor nipó que es moren per saber més d’ells. Als altres... sort.

Córrer i escriure. Una curiosa però efectiva combinació. Encara que, humilment, hauria jurat que els escriptor es decantaven més per la cigarreta i pel whisky sol. Suposo que Murakami ja en va tenir prou durant els anys que va regentar un local nocturn de jazz. Imagino que en arribar els 30 va decidir modrnitzar-se: va deixar de fumar i es va posar a córrer. Sigui com sigui, ha escrit un llibre a mig camí entre diferents gèneres sobre còrrer. I això m’interessa. Córrer i escriure, vull dir.   

Quan un escriptor escriu sobre ell mateix, ¿què escriu? Una confessió íntima, la visió del món, la visió de l’ofici d’escriptor, les seves manies, costums, hàbits... M’agradaria saber fins a quin punt és literatura o una porta oberta al món d’una personalitat, per allò del morbo, com un tipus de Gran Hermano textualitzat. 

Però, en el cas de Murakami, parla de córrer. Fa metaliteratura en una especia de diari, associan la seva discplina constant com a corredor amb la disciplana necessaria per tirar endavant una novela. L’excercici físic i la concentració, ¿mens sana in corpore sano? Sembla que, més enllà del seu surrealisme pop sensible, Murakami no s’ha pogut estar de parlar sobre ell. Però, com a mínim, ho ha amagat rere l’assaig metaliterari més esportiu dels últims anys. 

Hibridem, que ve el bon temps.

SCENES FROM THE SUBURBS

La música ha canviat, tots ho sabem. Un grup de rock ja no es pot conformar amb composar bones cançons per arribar lluny. La imatge, l’escenografia dels concerts, les edicions especials per a col·leccionistes, les samarretes, els pòsters, els videoclips de youtube i els dvd’s de la gira (plens d’extres) són el que realment pot marcar la diferència. I sinó que s’ho diguin als canadencs d’Arcade Fire: millor àlbum de l’any amb The Suburbs, banda independent amb més èxit del moments i està considerada com la primera gran banda del segle XXI. I tot això amb només 3 àlbums cada dos anys (2004, 2006, 2010). I el més interessant de tot, el director Spike Jonze (que ja va dirigir el videoclip de The Subrubs), ha estat l’encarregat de desenvolupar un mini-film estrenat al passat Festival de Berlin (Berlinale Shorts): “Scenes From The Suburbs”. Un nou híbrid?

A vegades costa de creure que Arcade Fire tingui tant d’èxit. Parlem d’una banda nascuda entorn un matrimoni (Win Butler i Régine Chassagne) i formada per 7 membres, ara 8 als concerts amb la violinista Marika Anthony-Shaw. Això ja sorprèn. Es diu que fan art rock i indie rock (què collons vol dir això?), però quan els escoltem es diria que simplement fan música, música en majúscules. Fresca i actual. Amb missatge, però es tracta d’un missatge que no havíem escoltat encara, no d’aquesta manera. Música del segle XXI? No sé. Però hibriden segur.

Arcade Fire han aconseguit introduir instruments que no són freqüents (o no ho eren) en un grup de rock, com ara violins, violes, violoncels, pianos, mandolines, ukeleles, acordions, xilòfons i fins i tot relíquies medievals com la viola de roda. Així aconsegueixen sons completament nous que funcionen a la perfecció amb les seves complexes i rítmiques lletres.  

Si aquesta banda ja ha demostrat la seva altíssima qualitat musical, reforçada per un dels millors directes del moment, ara ha demostrat una gran intel·ligència al adaptar-se al mercat, que demana més que àlbums, i ofereix al públic uns continguts afegits que mantenen l’essència del grup, aquesta qualitat personalitzada que els diferencia. Gràcies a Spike Jonze, els músics s’han deformat i han fer cine de la música. I és que no és el mateix recopilar els millors moments de la gira, com ja van fer després del segon àlbum amb “Miroir Noir (Neon Bible Archives)”, que crear un autèntic producte cinematogràfic que surt directament de les històries que narra la banda en les seves cançons.

No direm que és una total novetat, l’audiovisual sempre ha begut de la música, però en una època de marxandatge desenfrenat, Arcade Fire pot marcar un nou camí. Un camí de qualitat. I és que Arcade Fire ha elevat la qualitat dels productes afegits que emanen de la seva música, tant com ha elevat la qualitat actual d’allò que en diuen el rock independent. Han aprofitat els marxandatge per seguir creant. De la música al videoclip i del videoclip al curt cinematogràfic? Un nou híbrid entre cine i música? Qui sap.

Un missatge, diferents obres. La hibridació de les formes. Si la qüestió és explicar bones històries, estenem aquestes històries a tots els suports possibles. Un bon negoci. No sempre surt bé, però Arcade Fire mai ha fet res sense sentit i el temps els ha donat la raó. Veurem.